No és la meva constitució. No és el meu alcalde

Avui, els espanyols, i algun català, celebren el Dia de la Constitución. Una constitució, promulgada pels hereus del franquisme que, sota la consigna del “todo atado y bien atado”, perpetuava el model centralista i regionalista, ens imposava un rei a perpetuïtat, i esclafava els drets nacionals i les llibertats de les nacions com Catalunya, Euskadi i Galizia. No és la meva constitució. 

 

Pere Navarro, alcalde per la gràcia de Royes i, per tant, hereu de les seves ànsies de grandesa, de tenir lo més gran per Terrassa, encara que comportés la desaparició del petit comerç i de la poca indústria que quedava, ha volgut demostrar que és espanyol, no sigui que la seva carrera per presidir el PSC-PSOE quedi afectada.

Navarro, oblidant-se dels perjudicis que, per a Catalunya i Terrassa, suposa el model polític i fiscal que imposa “la carta magna”, oblidant-se que la majoria dels seus ciutadans no han pogut votar la Constitució, oblidant-se dels prop de 20.000 terrassencs que van dir Sí a la independència, s’afanya en lloar la Constitució espanyola, dient una fal·làcia com que “en la Constitució trobem els valors de consens i unitat necessaris per afrontar la crisi econòmica”.

Pere Navarro, queda clar, ha deixat de preocupar-se de Terrassa, no és d’eixe món, no és el meu alcalde.

I la benzina la paguem nosaltres!!!

Escolto a Mariano Rajoy dir allò de “Catalunya serà el motor de España...”  i m’agafa una espècie de ràbia continguda. “ja venen en campanya electoral aquests de Madrid a prometre coses que, com sempre, només tindran validesa en aquest període”, penso jo. 

De sobte se m’encén la bombeta, i la pregunta que li hagués fet a Don Mariano queda en paper mullat: Rajoy no menteix, al menys en aquesta ocasió!!.

Efectivament, la frase “Catalunya serà el motor de España” s’ha d’interpretar: CATALUNYA SERÀ EL MOTOR D’UN LUXÓS COTXE, AMB TOTS ELS EQUIPAMENTS A L’INTERIOR, PERÒ AMB UN MOTOR MAL CUIDAT. I A SOBRE, LA BENZINA LA PAGUEM NOSALTRES....! Vaja, allò què és diu, Cornuts i pagar el beure!!!

Donem-li un sentit a la vida

Estic repassant correus, i em trobo un que m’ha fet emocionar  i, a l’hora, m’ha animat per començar el dia amb empenta.

És de l’Àngel, l’amic i company que fa poc ens va deixar físicament, però que sempre conservarem ben endins de la memòria. Fa poc em va enviar un petit escrit per la revista d’Esquerra, L’acció, on explicava amb poques, però clares paraules, perquè s’havia fet militant. 

Diu així:

“Sempre he cregut que cal donar un sentit a la vida. Això ho vaig aprendre des de molt jove. L'energia personal d'aquest criteri l'he procurat transmetre també al món del treball i a l'associatiu. Ara, amb la militància activa, vull sumar i compartir els conceptes ideològics sembrats per donar encara més sentit i ajudar a recollir millor els fruits del gran llegat social i polític d'ERC envers Catalunya. “

Avui Esquerra celebra les seves eleccions internes per decidir qui portarà el vaixell fins al proper port. I de port en port esperem que arribem ben aviat a la llibertat i la independència per al nostre país.

Milers de militants, com jo, demòcrates de debò, anirem a votar. L’Àngel també ho hagués fet. I ho farem pensant en Catalunya i amb el partit. Però també ho farem pensant en tu, Àngel, i amb les teves paraules.

Tens raó, Àngel, tens tota la raó. Cal donar un sentit a la vida.

Gràcies per tot, amic, i visca Catalunya Lliure

...doncs no haver votat socialista (ni CyU)! (6)

Un cop més els socialistes, amb l’inestimable suport de CyU-Duran, han decidit aplicar mesures per afavorir als forts amb els esforços dels dèbils.

El Consejo de Ministros, amb els diners de tots nosaltres, abaixa l’IVA dels pisos nous, amb l’argument de que vol afavorir la venda d’habitatges i crear llocs d’ocupació. Evidentment això no és així: no es construirà cap pis nou, senzillament perquè tenim a l’estat espanyol prop d’un milió de pisos sense vendre, gairebé tots en mans de bancs i caixes, per tant, quin lloc d’ocupació pensen crear?. Una mesura doncs clarament dirigida a salvar els trastos en aquells que ens han posat en aquest merder, els bancs i les caixes.

I mentrestant, els pobres continuem pagant la crisi, amb retallades inqualificables en serveis bàsics, com la sanitat o l’ensenyament i, mentre els poderosos surten lliures de tota culpa després de provocar la crisi amb la seva especulació, els pobres són presumptament culpables de frau al PIRMI.

Això si, cap problema en malbaratar diners públics en la visita d’un cap d’estat. Estat el Vaticà que, recordem-ho, encarna valors tan profundament antidemocràtics com l’homofòbia o la pederàstia consentida.

Germans, germanes, no anem bé.

Una gran dona. Maria Dolors, segueix així molts anys, Catalunya et necessita!

Escrit de Maria Dolors Duocastella “La Suri”, al Diari de Terrassa d’aquest dissabte:

Sí, tot és possible

Resposta a la carta "No tot és possible", del senyor Francesc Cardús i Bosch, publicada el dia 28 de maig, en la qual expressava la seva estranyesa per la meva adhesió al candidat Pere Navarro. La meva adhesió no és gens fora de lloc, ja que jo, per a Terrassa, hi desitjo un alcalde d'esquerres. El mateix Josep Rull, si jo hagués fet una adhesió cap a ell, hauria pensat que sóc una hipòcrita.

En l'època franquista, gràcies al meu bon amic Busquets, vaig afiliar-me clandestinament al Partit Comunista. Entrada la democràcia, al PSUC. Van canviar les sigles per IC i vaig continuar al partit fins avui, al qual estimo, respecto, i gràcies a ell políticament i socialment he après força. Quan ha sorgit la possibilitat de postular per la independència de Catalunya vaig fer una carta al senyor Paco Morales, president d'ICV a Terrassa, demanant perquè aquest partit no abocava per la independència de Catalunya. M'he donat de baixa sentint-ho molt. Més de trenta anys en el partit...

M'he afiliat a ERC molt convençuda. Lluitaré fins que em quedi un alè de vida per veure Catalunya independent i neutral, lliure d'exèrcit.

Sóc besnéta d'un carlí, néta d'un comunista i filla d'un republicà de dretes que va ser afusellat el 27 de gener de 1937. A mi, el Franco em va tancar a la presó, tinc 85 anys, vaig néixer en una família que vivia per a l'art i la política i que lluitava per un món millor.

Senyor Francesc Cardús, vostè no és la primera persona a qui escandalitzo.

Maria Dolors Duocastella

Per què, Josep-Lluís?

Al llarg de la meva vida m’ha tocat passar-ne de bastant dures en el moviment associatiu; estar en associacions de veïns espanyolistes de barris castellanoparlants, on l’independentisme és vist com un enemic, és bastant complicat.

Però, si una cosa he aprés és que, lluny del camí fàcil, d’abandonar o d’anar fundant entitats paral·leles com s’ha fet freqüentment, si t’ho creus, si vols canviar les coses, ha de ser lluitant des de dins, amb valentia.

Per això se’m fa difícil entendre la decisió d’en Josep-Lluís Carod-Rovira d’abandonar Esquerra, precisament ara.

Carod-Rovira ha estat un dels artífex del creixement d’Esquerra, però no l’únic; també s’ha de valorar la tasca d’altres membres de la direcció d’aquella època, així com de centenars de regidors, alcaldes i alcaldesses, càrrecs territorials i militants de base que van contribuir als millors resultats d’Esquerra des de la República.

Carod també va ser un dels culpables de l’inici de la decadència d’Esquerra amb el primer tripartit, i posteriorment amb la seva reedició, com també ho som tots i totes les militants d’Esquerra, i tots els seus càrrecs.

Josep-Lluís, crec que tot plegat demostra una manca de valentia i de creure poc en el partit, en el teu partit. Crec que no has estat a l’alçada que has demostrat amb moltes ocasions i que  haguessis d’haver lluitat per Esquerra, des de dins i sense engegar guerres soterrànies que has anat perdent una rere l’altra.

Benvolgut Josep-Lluís: malgrat pugui coincidir amb algunes de les teves crítiques a l’estratègia del partit, jo seguiré lluitant per Esquerra, des d’Esquerra i més compromès que mai. 

Passi-ho bé, bon vent, i barca nova, i ara tocar remar tots!

L'Ajuntament de Terrassa dóna suport al candidat del PSC

L'Ajuntament de Terrassa dóna suport a través del Facebook a Pere Navarro, candidat del PSC a l'alcaldia.

Això és barrejar partit i institució; no entendre la diferència entre La Rasa i el Raval de Montserrat.

Perdoneu, però algú ho havia de dir!

....50!

Aquest dissabte, 12 de febrer, els meus pares fa cinquanta anys que, davant un capellà, van dir Sí a viure junts de per vida, fins que la mort els separés.

I així ho han fet. Sembla estrany avui en dia que dues persones puguin conviure durant tant de temps. Qui no està separat o divorciat, de ben segur que té algú en aquest estat ben a la vora. I és que avui en dia no tenim tanta paciència per aguantar les diferències amb l’altra persona.

En mecànica o en la vida quotidiana veiem que dues peces quan són noves, rasquen fins que una o les dues s’adapten a l’altra. En la convivència entre dues persones també hi ha friccions, fet que no hauria de suposar cap trencament si aconseguim la suficient refrigeració fins que arribi la total adaptació.

Bé, jo no sóc capellà i per tant no volia fer cap sermó. Només volia agrair als meus pares que prenguessin aquella decisió, fet transcendental en la meva vida, i que ens hagin donat a tots aquesta meravellosa lliçó de convivència.

Gràcies pares!