Una gran dona. Maria Dolors, segueix així molts anys, Catalunya et necessita!

Escrit de Maria Dolors Duocastella “La Suri”, al Diari de Terrassa d’aquest dissabte:

Sí, tot és possible

Resposta a la carta "No tot és possible", del senyor Francesc Cardús i Bosch, publicada el dia 28 de maig, en la qual expressava la seva estranyesa per la meva adhesió al candidat Pere Navarro. La meva adhesió no és gens fora de lloc, ja que jo, per a Terrassa, hi desitjo un alcalde d'esquerres. El mateix Josep Rull, si jo hagués fet una adhesió cap a ell, hauria pensat que sóc una hipòcrita.

En l'època franquista, gràcies al meu bon amic Busquets, vaig afiliar-me clandestinament al Partit Comunista. Entrada la democràcia, al PSUC. Van canviar les sigles per IC i vaig continuar al partit fins avui, al qual estimo, respecto, i gràcies a ell políticament i socialment he après força. Quan ha sorgit la possibilitat de postular per la independència de Catalunya vaig fer una carta al senyor Paco Morales, president d'ICV a Terrassa, demanant perquè aquest partit no abocava per la independència de Catalunya. M'he donat de baixa sentint-ho molt. Més de trenta anys en el partit...

M'he afiliat a ERC molt convençuda. Lluitaré fins que em quedi un alè de vida per veure Catalunya independent i neutral, lliure d'exèrcit.

Sóc besnéta d'un carlí, néta d'un comunista i filla d'un republicà de dretes que va ser afusellat el 27 de gener de 1937. A mi, el Franco em va tancar a la presó, tinc 85 anys, vaig néixer en una família que vivia per a l'art i la política i que lluitava per un món millor.

Senyor Francesc Cardús, vostè no és la primera persona a qui escandalitzo.

Maria Dolors Duocastella

Per què, Josep-Lluís?

Al llarg de la meva vida m’ha tocat passar-ne de bastant dures en el moviment associatiu; estar en associacions de veïns espanyolistes de barris castellanoparlants, on l’independentisme és vist com un enemic, és bastant complicat.

Però, si una cosa he aprés és que, lluny del camí fàcil, d’abandonar o d’anar fundant entitats paral·leles com s’ha fet freqüentment, si t’ho creus, si vols canviar les coses, ha de ser lluitant des de dins, amb valentia.

Per això se’m fa difícil entendre la decisió d’en Josep-Lluís Carod-Rovira d’abandonar Esquerra, precisament ara.

Carod-Rovira ha estat un dels artífex del creixement d’Esquerra, però no l’únic; també s’ha de valorar la tasca d’altres membres de la direcció d’aquella època, així com de centenars de regidors, alcaldes i alcaldesses, càrrecs territorials i militants de base que van contribuir als millors resultats d’Esquerra des de la República.

Carod també va ser un dels culpables de l’inici de la decadència d’Esquerra amb el primer tripartit, i posteriorment amb la seva reedició, com també ho som tots i totes les militants d’Esquerra, i tots els seus càrrecs.

Josep-Lluís, crec que tot plegat demostra una manca de valentia i de creure poc en el partit, en el teu partit. Crec que no has estat a l’alçada que has demostrat amb moltes ocasions i que  haguessis d’haver lluitat per Esquerra, des de dins i sense engegar guerres soterrànies que has anat perdent una rere l’altra.

Benvolgut Josep-Lluís: malgrat pugui coincidir amb algunes de les teves crítiques a l’estratègia del partit, jo seguiré lluitant per Esquerra, des d’Esquerra i més compromès que mai. 

Passi-ho bé, bon vent, i barca nova, i ara tocar remar tots!