Espanya, campiona d’Europa!

Si, és cert, Espanya és campiona d’Europa, i ho ha estat des del començament: campiona en atur, en treball precari, en inactivitat física, en absentisme laboral, en fracàs escolar, en nous casos de sida, en consum de cocaïna, en increment de CO2, en especulació urbanística, en corrupció, ...

Però no cal ser pessimistes. Espanyols! Don’t worry, be happy. Gaudiu dels triomfs esportius, que per solucionar la resta ja teniu als catalans i els seus diners.

Només espero que en la propera enquesta del CIS, els espanyols siguin sincers i no diguin que estan preocupats per tonteries com l’atur o la crisi.. Crisi, quina crisi?

Arriba España!

Ardor guerrero!

“Ardor guerrero vibre en nuestras voces y de amor patrio henchido el corazón entonemos el himno Sacrosanto del deber, de la Patria y del Honor ¡Honor!”

Així començava l’himne d’Infanteria. Si, ho sento, però vaig tenir l’honor de servir a l’exèrcit espanyol, no pas per gust, ni per plaer del turisme, tot i que he de reconèixer que un any a Canàries no està malament del tot, si no t’obliguessin a fer masses tonteries.

El que passa és que en aquells temps, la meva consciencia de lluita encara no estava del tot arrelada i vaig optar per aguantar i callar. Tot i això, els mesos que vaig passar a la illa de El Hierro, envoltat de companys, bona part bascos i catalans, amb poques simpaties vers l’estat espanyol, també em varen servir de formació antiespanyolista.

Treia aquest títol perquè és el primer que se’m va venir al cap en veure l’esclat d’espanyolisme arran del partit d’Itàlia – Espanya.
Gent amb banderes com si celebressin la seva llibertat, consignes patriòtiques per tots els mitjans de comunicació.
Ja ho deia no sé qui, que el futbol és com l’opi del poble. I és que ja podem estar tan malament com vulguem, amb una crisi que amenaça el nostre desenvolupament, amb un atur creixent i un panorama que va a pitjor, però tot això desapareix en xiular l’àrbitre l’inici del partit.

Realment patètic. Només que da l’esperança de que un país tant decadent com Espanya, que només té el futbol i els toros com a lligams per estimular el seu patriotisme, no pot retenir-nos per massa temps. La nostra independència està més a prop!

El Terrassa, símbol de ciutat

He de reconèixer que no sóc gaire aficionat al futbol. Trobo que, i més en els darrers temps, s’ha sobrevalorat aquest esport: el desplegament mediàtic, el munt de diners que s’hi mouen, els vergonyosos sous dels futbolistes... Tot això fa que encara m’agradi menys.

L’altre dia vaig tenir la sort de conèixer a l’entrenador i alguns jugadors del Terrassa FC. Resulta que en un sorteig que feia l’Avui em va tocar una samarreta signada per tota la plantilla. Val a dir que em va fer molta il·lusió, tot i el que he dit abans.

També em va fer molta il·lusió que, finalment i després de patir molt i fins al darrer moment, el Terrassa salvés la categoria.

I és que, més enllà de l’esport, el Terrassa és un símbol de ciutat, una eina per donar a conèixer Terrassa.

Tant de bo el Terrassa millori resultats i arribi a competicions de més nivell, on poder vendre ciutat.

Força Terrassa, i gràcies als companys de l’Avui!

...doncs no haver votat socialista! (5)

Una altra pressa de pèl als catalans. S’ha incomplert el termini de dos mesos que ZP es va donar per publicar les balances fiscals, i sembla que va per llarg. Està clar la seva estratègia: davant una negociació del nou model de finançament autonòmic, que possiblement sigui una nova edició del “café para todos”, el que menys li interessa a la banca és que el jugador sàpiga les seves cartes.

Les balances fiscals són sens dubte el millor argument que Catalunya té per a que es faci notori l’espoli que estem patint.

I el pitjor de tot és que aquest no és el primer ni el segon incompliment. Només cal recordar el “Apoyaré”, que es va quedar amb un “Cepillaré”, o el traspàs de rodalies, per posar dos exemples.

Queda clar que Zapatero, a més d’un demagog de campionat, s’ha convertit amb el nostre Pinotxo particular.

Vols que el govern espanyol continuï robant-nos i que, a sobre, se’ns rigui a la cara?...doncs no haver votat socialista!

I a tu que t’importa?

Jo sóc un professional. Tinc una professió, la puc fer bé o malament i els meus usuaris, els meus clients la poden valorar, criticar, i fins i tot canviar de proveïdor si no els agrada. Però el que no permetre mai, repeteixo, mai, és que aquest client em digui el que tinc que fer a casa meva.

I tu, estàs d’acord? Vols que et digui com has d’organitzar casa teva? Com has de tenir la cuina, qui ha de fer el menjar i que ha de fer?

Amb Esquerra tothom s’hi atreveix. Ens diuen qui ha de ser el nostre president, com ens hem d’organitzar.... Si parlem, malament, si callem, també. Si estem al govern, és per afany de cadires, si marxem, som uns irresponsables.

Ja en hi ha prou!. Estic a Esquerra perquè tinc ganes de que em deixin parlar i decidir. Els meus amics d’altres partits, especialment els socialistes i els convergents, em confessen en veu baixa que senten enveja; ells no tenen dret ni a decidir qui ha de dirigir el seu partit; les assembles només serveixen per dir “si senyor!.

Si us agrada Esquerra, la voteu. I si voleu decidir com ha de ser Esquerra, cap on ha d’anar i amb qui, ho teniu fàcil: feu-vos militants. En cas contrari, si us plau deixeu-nos en pau!. Critiqueu la feina que puguem fer malament als ajuntaments, govern o cambres, però no us fiqueu a casa nostra, perquè en teniu molt per aprendre!

Guanyadors: Esquerra i la democràcia!... i el Jordi fent una mica de tot, com sempre.

Una clara lliçó de democràcia és el que els i les militants d’Esquerra han donat al país. Un 70% de la militància ha decidit qui han de ser el president i el secretari general del partit. Un cop escrutades les paperetes, els candidats més votats han estat en Joan Puigcercós pel que fa a la presidència (37,22%) i Joan Ridao per a la secretaria general (37,52% dels vots).

La jornada electoral a Terrassa s’ha desenvolupat amb absoluta normalitat i ha registrat una notable participació, que ha arribat a més del 69 per cent.

Una anècdota. la il·lusió de tota la meva vida s’ha fet realitat: per fí he treballat com a periodista!. Res, és conya. Només li he aguantat el micro al càmera de TV3!. L’amic Ridao ho ha vist clar: Jordi, et toca fer de tot!, ha dit. Ja en tens de raó, ja! Felicitats, company secretari general!.

Ei, gràcies Gemma per la foto!