Així començava l’himne d’Infanteria. Si, ho sento, però vaig tenir l’honor de servir a l’exèrcit espanyol, no pas per gust, ni per plaer del turisme, tot i que he de reconèixer que un any a Canàries no està malament del tot, si no t’obliguessin a fer masses tonteries.
El que passa és que en aquells temps, la meva consciencia de lluita encara no estava del tot arrelada i vaig optar per aguantar i callar. Tot i això, els mesos que vaig passar a la illa de El Hierro, envoltat de companys, bona part bascos i catalans, amb poques simpaties vers l’estat espanyol, també em varen servir de formació antiespanyolista.
Treia aquest títol perquè és el primer que se’m va venir al cap en veure l’esclat d’espanyolisme arran del partit d’Itàlia – Espanya.
Gent amb banderes com si celebressin la seva llibertat, consignes patriòtiques per tots els mitjans de comunicació.
Ja ho deia no sé qui, que el futbol és com l’opi del poble. I és que ja podem estar tan malament com vulguem, amb una crisi que amenaça el nostre desenvolupament, amb un atur creixent i un panorama que va a pitjor, però tot això desapareix en xiular l’àrbitre l’inici del partit.
Realment patètic. Només que da l’esperança de que un país tant decadent com Espanya, que només té el futbol i els toros com a lligams per estimular el seu patriotisme, no pot retenir-nos per massa temps. La nostra independència està més a prop!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada