dissabte, 9 de febrer de 2013

PROU!


L’altre dia, fent neteja, encara vaig trobar material de la campanya Prou!, i em van venir records dels mesos què, com a fedatari, vaig dedicar a aconseguir que una barbàrie com les corrides de toros fos eradicada del meu país.

Durant els mesos què va durar la campanya, els voluntaris vam haver de sentir com ens deien què allò era només “un debate identitario, qué lo que os pasa es que no queréis toros porque es un símbolo español”, i recordo la indignació de molts dels meus companys i companyes, apolítics o no, d’esquerres o de dretes, què el únic què volien era què s’acabés amb aquella exhibició pública del patiment d’un ésser viu.

Ara, el govern del PP, treu el debat identitari, ara si, per imposar-nos a tots els catalans i catalanes la seva fiesta nacional. Tant se’ls dóna les més de 180000 signatures recollides, tant se’ls dóna els 71 municipis declarats abolicionistes, tant se’ls dóna què l’abolició s’aprovés en un Parlament democràtic, amb el suport de la majoria absoluta.

I ara què faran? Vindran casa per casa, amb camions i ens portaran emmanillats per obligar-nos a veure la corrida?

I el més important... I ara què farem? Tornarem els catalans a acatar les seves imposicions? Permetrem què la voluntat popular, les decisions del nostre Parlament, quedin en paper mullat?

NO, NO NO, !! Hem de tornar a sortir al carrer? Si, però penso què amb això ja no en hi ha prou. Hem de mostrar la nostra resistència, ens hem d’oposar en aquest i en tots els altres petits cops d’estat que s’estan fent contra la nostra democràcia.

Senzillament, Hem de dir PROU!

dimarts, 25 de desembre de 2012

Ves-te’n ja!!

Mai he estat una persona amb rancúnia. Mai he odiat a ningú massa temps. He intentat ser comprensiu amb tots i totes. Però amb tu és diferent. M’has fet molt de mal. Has portat la desgràcia a la meva vida, has fet què essers als que vull emmalalteixin, que la tristor aparegui en forma crònica a casa meva. Fins i tot has portat la mort.

T’odio, de tot cor. Només vull què et moris, què desapareguis per sempre i què qui vingui al darrera sigui millor.

Adéu 2012, ves-te’n ja!!

dimecres, 11 d’abril de 2012

18.263

No, no és el número de la loteria, són els dies que porto viscuts. Avui m’he decidit a fer una valoració de com han estat aquests primers cinquanta anys de la meva vida. Ja sé que les valoracions es fan als cent dies de govern, als quatre anys de legislatura,.... Però no tinc res millor que fer i ja se sap: qui no té feina, el gat pentina!!

Tenir un fill, plantar un arbre i escriure un llibre. Algú va dir que per ser recordat s’havien de fer aquestes tres coses. Lo d’escriure un llibre val més que ho deixem. Només cal veure aquest bloc per comprovar que un llibre meu no el llegiria ni jo. D’arbres n’he plantat, per cert que el darrer que vaig fer s’ha mort. Però si que he fet un fill, i d’això n’estic ben orgullós. Crec que el Sergi ha aprés alguna cosa del que l’hi hem intentat inculcar: l’esperit de sacrifici, l’amor per la família, per la natura, i altres valors dels que, crec, et defineixen com a  persona.

I com no, he de parlar de la Dolors, sens dubte la millor cosa que ha passat per la meva vida. Treballadora com ningú, comprensiva, ha tingut la paciència suficient per no engegar-me a pastar per tot  el que ha tingut que aguantar. Mai no tindré paraules suficients per agrair-li tot el que ha fet per nosaltres. 

Feina feta? Doncs no ho sé. Però encara tinc cinquanta anys més per acabar-ho. Si la sanitat pública ho permet, què amb això de les retallades.... 

I del futur no val la pena parlar-ne. Dediquem molt de temps pensant en el que ens cal i gairebé mai ens aturem a recordar i agrair el molt bo que tenim.

dimarts, 6 de desembre de 2011

No és la meva constitució. No és el meu alcalde


Avui, els espanyols, i algun català, celebren el Dia de la Constitución. Una constitució, promulgada pels hereus del franquisme que, sota la consigna del “todo atado y bien atado”, perpetuava el model centralista i regionalista, ens imposava un rei a perpetuïtat, i esclafava els drets nacionals i les llibertats de les nacions com Catalunya, Euskadi i Galizia. No és la meva constitució. 
 
Pere Navarro, alcalde per la gràcia de Royes i, per tant, hereu de les seves ànsies de grandesa, de tenir lo més gran per Terrassa, encara que comportés la desaparició del petit comerç i de la poca indústria que quedava, ha volgut demostrar que és espanyol, no sigui que la seva carrera per presidir el PSC-PSOE quedi afectada.
Navarro, oblidant-se dels perjudicis que, per a Catalunya i Terrassa, suposa el model polític i fiscal que imposa “la carta magna”, oblidant-se que la majoria dels seus ciutadans no han pogut votar la Constitució, oblidant-se dels prop de 20.000 terrassencs que van dir Sí a la independència, s’afanya en lloar la Constitució espanyola, dient una fal·làcia com que “en la Constitució trobem els valors de consens i unitat necessaris per afrontar la crisi econòmica”.
Pere Navarro, queda clar, ha deixat de preocupar-se de Terrassa, no és d’eixe món, no és el meu alcalde.

divendres, 4 de novembre de 2011

I la benzina la paguem nosaltres!!!


Escolto a Mariano Rajoy dir allò de “Catalunya serà el motor de España...”  i m’agafa una espècie de ràbia continguda. “ja venen en campanya electoral aquests de Madrid a prometre coses que, com sempre, només tindran validesa en aquest període”, penso jo. 
De sobte se m’encén la bombeta, i la pregunta que li hagués fet a Don Mariano queda en paper mullat: Rajoy no menteix, al menys en aquesta ocasió!!.

Efectivament, la frase “Catalunya serà el motor de España” s’ha d’interpretar: CATALUNYA SERÀ EL MOTOR D’UN LUXÓS COTXE, AMB TOTS ELS EQUIPAMENTS A L’INTERIOR, PERÒ AMB UN MOTOR MAL CUIDAT. I A SOBRE, LA BENZINA LA PAGUEM NOSALTRES....! Vaja, allò què és diu, Cornuts i pagar el beure!!!

dissabte, 17 de setembre de 2011

Donem-li un sentit a la vida

Estic repassant correus, i em trobo un que m’ha fet emocionar  i, a l’hora, m’ha animat per començar el dia amb empenta.

És de l’Àngel, l’amic i company que fa poc ens va deixar físicament, però que sempre conservarem ben endins de la memòria. Fa poc em va enviar un petit escrit per la revista d’Esquerra, L’acció, on explicava amb poques, però clares paraules, perquè s’havia fet militant. 


Diu així:

“Sempre he cregut que cal donar un sentit a la vida. Això ho vaig aprendre des de molt jove. L'energia personal d'aquest criteri l'he procurat transmetre també al món del treball i a l'associatiu. Ara, amb la militància activa, vull sumar i compartir els conceptes ideològics sembrats per donar encara més sentit i ajudar a recollir millor els fruits del gran llegat social i polític d'ERC envers Catalunya. “

Avui Esquerra celebra les seves eleccions internes per decidir qui portarà el vaixell fins al proper port. I de port en port esperem que arribem ben aviat a la llibertat i la independència per al nostre país.
Milers de militants, com jo, demòcrates de debò, anirem a votar. L’Àngel també ho hagués fet. I ho farem pensant en Catalunya i amb el partit. Però també ho farem pensant en tu, Àngel, i amb les teves paraules.

Tens raó, Àngel, tens tota la raó. Cal donar un sentit a la vida.

Gràcies per tot, amic, i visca Catalunya Lliure

dissabte, 20 d’agost de 2011

...doncs no haver votat socialista (ni CyU)! (6)

Un cop més els socialistes, amb l’inestimable suport de CyU-Duran, han decidit aplicar mesures per afavorir als forts amb els esforços dels dèbils.

El Consejo de Ministros, amb els diners de tots nosaltres, abaixa l’IVA dels pisos nous, amb l’argument de que vol afavorir la venda d’habitatges i crear llocs d’ocupació. Evidentment això no és així: no es construirà cap pis nou, senzillament perquè tenim a l’estat espanyol prop d’un milió de pisos sense vendre, gairebé tots en mans de bancs i caixes, per tant, quin lloc d’ocupació pensen crear?. Una mesura doncs clarament dirigida a salvar els trastos en aquells que ens han posat en aquest merder, els bancs i les caixes.

I mentrestant, els pobres continuem pagant la crisi, amb retallades inqualificables en serveis bàsics, com la sanitat o l’ensenyament i, mentre els poderosos surten lliures de tota culpa després de provocar la crisi amb la seva especulació, els pobres són presumptament culpables de frau al PIRMI.

Això si, cap problema en malbaratar diners públics en la visita d’un cap d’estat. Estat el Vaticà que, recordem-ho, encarna valors tan profundament antidemocràtics com l’homofòbia o la pederàstia consentida.

Germans, germanes, no anem bé.